Ens vàrem proposar fer una sortida llaga, simplement per tenir la sensació de portar molts km a les cames, encara que no fossin molt pesats de fer, així que una alternativa va ser la via verda de la Terra Alta, en la quasi tota la seva totalitat, des d'Alcanyís a Xerta, començant en una població amb molta història, fins a Xerta, amb el seu imponent assut, llegat dels àrabs.
Ciclistes: Carles, Ignasi, Jordi, Jose Luis, Josep G, Josep M, JuanLu, Lluís S, Miquel, Oliver, Salvador, Sergi A, Sergi U, Xavier. El Gerard sens va afegir de Valdalgorfa a Bot.
Ens llevem aviat, a un quart de 8 del matí ja estem tots carregant les bicis al remolc que hem llogat per fer el transport, semblen un dessecador de pernils totes les bicis penjades. A 3 quarts de 8 ja ho tenim tot a punt i comencem el viatge cap a Alcanyís.
Al arribar-hi ens trobem que fa una fresca que et treu la son immediatament, tremolant agafem la bici i fem una passejadeta pel casc històric de la població que ens permet contemplar la importància que va tenir en un passat amb el castell al cim del turó, la immensa col·legiata que domina la resta de cases i les restes de muralla a prop del riu.
Després d'alguns dubtes per trobar l'inici del recorregut, ja que al Carles, com sempre que sortim fora de la comarca, el GPS no li funciona correctament i caldrà pensar en renovar-lo, l'hem trobat.
Aquí a Alcanyís la via verda té un traçat compartit amb altres vehicles, té més l'aspecte de carretera asfaltada que altra cosa, però als pocs km, s'acaba l'asfalt i comença un camí, molt ben arreglat amb grava i tot u que fa que es vagi realment bé. Encara que quasi no es nota, el traçat té una pendent positiva que fa que ja es tingui de pedalar amb consistència per poder seguir el fort ritme que ens imposen els més joves. al final el Carles protesta i recomana que mantinguem un ritme una mica més suau ja que el recorregut és llarg i no sempre és de baixada.
La temperatura ja s'ha posat agradable, o és que nosaltres comencem a notar l'esforç?, fa un solet magnífic l'aire quasi ni es nota, deu ser que ens ve espenyent.
Quan arribem a Valdalgorfa ens posem a esmorzar i quan ja acabem acudeix el Gerard, esbafegant ja que ha sortit des de Bot per poder-nos trobar i refer el recorregut tot junts.
Al sortir de Valdalgorfa s'ha de deixar el traçat original de la via ja que el llarguíssim túnel que hi ha just al sortir de l'estació s'ha esfondrat o està en un estat que no es aconsellable passar-hi. El nou traçat, per una amí asflatat, fa que tinguem que remuntar i fer una certa volta per sobre de la lloma que travessar el túnel i per tant que algun tram calgui que tinguem de pitjar amb força els pedals.
Un com tornem a estar al lloc on estava la via seguim amb la mateixa tònica, un fals pla que en obliga a fer força i regular l'esforç per poder mantenir un bon ritme sense obligar que hem de fer molts km.
Un cop passada l'estació de Valjunquera i la de Valdeltormo, la pendent canvia, hem passat la divisòria entre la vall de Guadalope, que passa per Alcanyís, i la del Matarranya. Iniciem un ràpid descens gaudint de la velocitat que ens permet aquest nou tram, però dura poc, aviat estem sobre el pont del Matarranya que baixa prou cabalós després de la primavera que hem gaudit.
Tornem a iniciar un tram de fals pla, passant per Torre del Comte, on han refet l'estació per muntar-hi un hotelet que vol ser de quasi luxe. Aquest tram de pujada a la divisòria amb la vall de l'Algars és llarg i relativament dur, es comencen a notar l'esforç a les cames i sobretot els km ja fets, el que fa que el grup s'allargui enormement i es fraccioni en diverses colles segons les forces que els seus integrants manifesten. Son 9 km de fals pla per entre boscos de pins que fan pensar amb la magnitud de l'obra que es va realitzar per aquestes terres despoblades.
Arribem a l'estació de Vall-de-roures, situada al bell mig del no res ja que el poble està a uns 10 km, i ens tornem a agrupar per iniciar un nou descens fins a l'estació d'Arnes-Lledó, just després de travessar el riu Algars. En aquesta estació hi havia una bona infraestructura per reparar maquines quedant restes del que havia estat un canvi giratori i un taller.
Nou tram d'ascens fins la divisòria amb la vall del Canaleta, aquest tram és ja molt curt i el desnivell que cal guanyar ja es molt petit. El paisatge aquí es tornar grandiós, tenim els Ports a tocar i la silueta de les Roques d'en Benet ja ensenya la seva arrogància.
A l'estació d'Horta de Sant Joan, el crestall de Santa Bàrbara domina el paisatge, quedant quasi inapreciable el convent de Sant Salvador al seu peu. Aquí iniciem una baixada que ja serà definitiva fins arribar al gran Ebre, passant per una vall totalment verge ja que en molts trams solament si pot accedir a través de la via verda. La vall del Canaleta està plena de túnels, molts d'ells amb il·luminació i sigui per la pendent favorable o per les ganes de menjar iniciem un frenètic descens que fa quasi impossible apreciar el magnífic paisatge per on passar el traçat d'aquest tram de la via verda.
Sempre impressionen apreciar la complexitat de les obres realitzades, ja siguin els llargs túnels que estan tocar l'un de l'altre com pels alts i corbats ponts construïts per salvar els barrancs que travessa.
Les forces ja estan justes, la calor comença a intensificar-se i els bidons ja quasi estan buits, sort que ja teniem aparaulat el dinar i ens desviem cap al camping que hi ha a tocar de la via verda a Bot. És l'hora del descans, la tertúlia, prendre una beguda i esperar que ens cridin per a dinar.
Un cop refets tornem a continuar el descens, deixem Bot i entrem al tram més bonic del recorregut, el congost que forma el Canaleta des de Bot fins a Benifallet, passant per la Fontcalda i per les estacions de Prat de Comte i Pinell de Brai, totes dues molt lluny de les respectives poblacions. Ens anem parant per poder gaudir dels agradables racons que s'han format, amb unes gorges tranquil·les que ens criden a fer un bany del que en tenim moltes ganes però que avui no podem assaborir.
Quan menys ens ho esperem tenim l'ensurt de la jornada, En Sergi Anadon es menja un suport de tanca de la via i cau estrepitosament. Un cop molt fort, sort que al final es pot recuperar i continuar, però jo personalment començo a maleir aquesta via verda, ja que els darrers tres cops que hi he passat algú a pres mal, ja sigui per deficiències amb la il·luminació del túnels com per les diverses trampes que contínuament han instal·lat en forma de postes o els seus suports per a impedir el trànsit d'altres vehicles.
El tram final, des de l'estació de Benifallet fins a la de Xerta ja es pla, ple de petits túnels i vistes sobre l'Ebre i l'assut construït per poder desviar l'aigua cap els canals de reg del gran Delta.
A Xerta ens estan esperant les furgonetes per carregar les bicis i a nosaltres i portar-nos altre cop cap a casa.
Distància: 98 km
Desnivell de pujada acumulat: 600 m
IBP: 80
Molt bona jornada de bicicleta! Un dia excepcional amb molt bona companyia! Sou més que un club! jeje
ResponElimina