Quan ens llevem aquest mati a quarts de set estem il·lusionats per la sortida que anem a fer, també estem neguitosos per com serà aquest nou repte que tenim al davant, les senderes de la serra del Godall, un terreny on no ens belluguem gaire, les senderes, i per un terreny totalment desconegut, la serra del Godall. El que poc hem pensat ha estat en que ho passaríem tan bé, ser tan ben acollits pels nostres companys d'Amposta i Santa Bàrbara i poder gaudir d'un paisatge i una serra tan espectacular com el que hem contemplat.
Ha estat la sortida més multitudinària que hem fet fins ara, 22 dels que sortim habitualment Àngel, Arturo, Carles, David E, Ferran, Joaquin, JoseLuis, Joel, Josep, JuanJo, JuanLu, Lluís, Miquel, Montse R, Montse VR, Òliver, Ramon C, Salvador T, Sergi A, Sergi U, Xavi A, Xavi M; 2 amics del grup: David J, JoanCarles; 5 amfitrions: Fernando i els seus companys Adan i Llorenç d'Amposta, i Eladi i Ximo de Santa Bàrbara.
A les 9 del matí ja estem tots al Godall a punt per començar a pedalar després de fer la foto inicial, encara tots fresquets, pentinats i secs.
Sense temps per a res comencem a pujar cap al poble vell, la Vilallarga, i a la sortida del poble iniciem una pista, sendera que al poc ens deixa a quasi bé tots caminant. Comencem una sendera que ens deixa a molts encarcarats,
serà tota l'estona així? amb pedres i roques i espenyent la bici? la sendera es suavitza, inclús inicia un descens i ens comencem a animar, es pot baixar, cal anar amb compte però es pot baixar. Un esglaó, peu a terra, però de seguida podem tornar a pujar i seguir baixant. La sendera és llarga i comencem a veure que la bici avança i podem anar molt tros al seu damunt. Això funciona.
Després d'aquest inici ens dirigim per pista o carretera cap al camp d'oliveres mil·lenàries que hem vingut a veure i conèixer. Quan hi arribem quedem sorpresos per la gran quantitat d'oliveres monumentals que hi ha, quan pensem veure una de monumental els nostres amfitrions ens animen a seguir avançant per veuren una altra i una altra i a seguir veient fins la catalogada com a "Farga de l'Arion", bestial!
i alguns encara ens enfilem pels marges per contemplar-ne una altra altíssima tot menjant-nos l'esmorzar que portem. No és arquitectura feta per l'home, és arquitectura pura feta per la naturalesa i de la que tenim tant per aprendre. Més de mil anys d'història i en plena forma.
A partir d'aquí, al peu de l'altre extrem de la serra del Godall, comencem a seguir senders i senders fins al cansanci o esgotament de tots naltros. Primer comencem per un de pujada que es pot anar fent quasi tot seguit amb el "plateret" i sense parar ens enfilem fins a dalt de tot del que pensem és la serra.
Encara ens queda, però, un bon tros per coronar el Tossal Redó i d'allí, espenyent la bici fins a culminar la serra amb els seus quasi 400 m.
La vista s'obre damunt la plana d'Ulldecona i al poc veiem l'ermita de la Pietat als nostres peus, al recer de la serra que l'abriga del vent fred del Port.
A partir d'aquí és un goig la sendera de les Talaies, que transcorre per una cornisa de la serra, per damunt d'un cingle, amb unes vistes magnífiques del pla i de la serra del Montsià. El terra ara es molt fi i fem molta via fins que tenim de tornar a posar els peus a terra per remuntar la serra per les Feixes.
Comencem a baixar cap al poble, que el veiem al nostre davant, però de seguida tornem a pujar per cercar una altra sendera que ens porta a la Roca Alta amb dues possibilitats, una per al més agosarats amb un descens més vertical i una altra que més suaument ens va baixant fins a la Roca Alta i d'allí a la Bassa Alta.
Els que baixen pel descens vertical gaudeixen de fortes emocions, amb caigudes espectaculars incloses, sort que no per part del nostre grup. Els que baixem per la més tranquil·la també ens ho passem pipa i al arribar tenim un somriure d'orella a orella.
Nova sendera divertida que ens torna a baixar fins a l'altre extrem de la serra, amb vistes sobre Amposta, el riu i Freginals.
Per fi la sendera del Tarongers ara ja és tota de baixada, i tot d'una ens adonem que ni tan sols pensem en les roques, ans el contrari, quasi les escollim en la nostra traçada per que són més segures i no es mouen al passar pel damunt. Ens sentim molt més relaxats ara que ja portem tot el matí per aquesta tartera immensa.
Si no arriba a ser per les punxades encara hauriem pogut fer un refrigeri tots plegats, però al arribar al punt de sortida ja tothom porta pressa, uns per arribar a casa i els altres per anar a dinar, que ens el ben guanyat.
Com a bona sortida que ha estat, l'àpat que fem és un moment en que tots posem en comú la nostra experiència i ens fa reviure altre cop tot el viscut.
Que en vinguin molts més de dies com aquest!!!!!!!!!!!!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada