Dreceres

dissabte, 9 de novembre de 2013

Fageda del Retaule

La matinada que ens hem pegat per poder arribar al pantà del Sènia i començar a pedalar a les 9 del matí valia l'esforç, el paisatge que avui hem contemplat és d'una exuberància que imposa fins i tot al cor més insensible: un conjunt de bosc tan divers, pi roig, carrasques, avellaners, aurons, i per acabar la fageda més meridional d'Europa, amb el grapat de colors que ara exhibeix, des del verd pàl·lid, passant pel groc i ocre, fins al marró fosc.
Avui ens hem arreplegat 18 patidors: Àngel, Carles, Cristina, David J, Ferran, Ignasi, Joel,  Jordi E, Jordi R, Josep, JuanLu, Miquel B, Montse VR, Ramon C, Salvador, Sergi A, Sergi U, Xavi 
Hem agafat un dia amb molt de trànsit esportiu, quan hem arribat al parking al final del pont del pantà del Sènia estava tot ple de cotxes amb ciclistes preparant-se per emprendre la marxa, cosa que han fet mentre nosaltres ens preparàvem, però n'han arribat d'altres i es veia un ambient de preparatius per fer una jornada ciclista intensa. Fa fresca i sort encara que no bufa el vent malgrat que hi havia previsió de que ho fes amb certa intensitat.

Els primers km han estat de bon fer, amb unes petites rampes inicials, amb magnifiques vistes sobre el pantà gairebé ple, en aquest temps d'intensa sequera, a causa de les llunyanes pluges de primavera. Al cap de poca estona, una vegada acabat el pantà, la pista comença a pujar amb rampes llargues de pendent accessible. El rierol del barranc de la Fou està eixut, res estrany ja que no ha plogut gairebé gens en els darrers 5 mesos. El vent es manté amb calma, ho encertaran les previsions?.
Quan arribem a l'àrea de lleure de la Fou ens trobem altra vegada amb moltes persones que s'estan preparant per a fer una caminada, nosaltres fem reagrupament veiem per on hem de baixar i continuem per pendent suaus pel fons del barranc que es va tancant poc a poc, mostrant a ambdós costats uns bons morrals de pedra. Ens manca l'aigua al riuet per veure tot l'esplendor d'aquesta zona, però també podem apreciar la força que va tenir l'aigua per transportar les enormes boles que hi ha a la llera del barranc. El vent comença a notar-se, però de moment no molesta.
En arribar al racó del Teix, on travessem dues vegades la llera del barranc, se'ns acaba la bona vida, l'ascensió suau, trobem un tram amb formigó, símptoma ineludible de forta pendent, i no és solament un tram curt ja que de manera continuada anem elevant-nos sobre la vall pel racó de l'Avellanar, amb magnifiques vistes sobre l'orgue que forma les roques del Morral del Catinell, sempre m'ha impressionat i el trobo espectacular.
Quan poc a poc tots arribem a la barrera que hi ha al collet de l'Herba Sana hi fem un petit descans, gaudim de la vista i descobrim el Pont Forat quan observem el fort desnivell que hem superat.
Encara ens queda però més de 3 km per arribar al cim de la sortida, amb bons desnivells i tots tenim ja moltes ganes de poder fer un mos per refer les forces. Pasem la barrera i comencem a trobar arbres caducifolis amb les seves tonalitats de colors de la tardor, això s'anima i fa pronosticar un bon espectacle a la fageda.
Quan arribem al racó del Retaule les forces ja estan justes per a la majoria, però hi ha una enorme diversitat de colors que ens anima a seguir pujant per poder contemplar el Pare faig, arbre monumental que ens ha enamorat als que ja l'hem contemplat. Quan per fi hi som tots la nostra alegria es desbordant, l'arbre sorprèn a tothom i hi trobem una processó de grups que apareixen de tot arreu i en tot moment. Ho aporfitem per fer-nos una foto conjunta on puguem ser-hi tots.
Lo Pare faig és un arbre que impressiona, amb les seves arrels descobertes, talment com escala per enfilar-se al seu tronc que es divideix per formar una copa immensa, com si ens volgués abraçar a tots. Som feliços, ha calgut un bon esforç però haver aconseguit el fi ens fa estar exultants.
Un cop vist, contemplat, guardat el record, comencem a notar que fa fresca, aire, tenim gana i que cal reprendre la marxa. Iniciem el ràpid descens fins la font del Retaule on esmorzem i tot seguit a veure el Pi gros, en bici per la sendera fins on comença la dreta senda que ens porta al seu peu.

Continuem el retorn, enfilant-nos per la pista que porta a Vallcaneres fins al collet de les Moles. Allí prenem una sendera que ens ha de portar altre cop a l'àrea de lleure de la Fou, tot passant per la cova del Bous.

Quan ja havíem iniciat el descens, primer per una pista-sendera fàcil ens trobem que poc a poc però molt aviat la senda es torna del tot impossible per una gran part dels que hem vingut, les estones de caminar al costat de la bici són continues, les caigudes sovintegen, els nervis es disparen. La pendent és elevada, el camí està ple de pedres-roques que no ens transmeten al grup menys trialer cap seguretat, així que el temps de caminar supera en molt el temps de pedalar.

Quan arribem a la cova del Bous, la meitat del grup decideix escurçar la sendera i baixar a trobar la pista, mentre que l'altra mitat prefereix continuar la sendera per seguir "gaudint" d'una estona més de diversió. Altres seguim per veure si el tram és més bo i podem pedalar entre el bosc i millorem l'experiència.

Al final i després d'una estona més de gaudi o de passar-ho malament tots ens trobem a l'àrea de lleure i fem recompte de ferits. Quasi tots tocats, algun llavi rascat, una costella ressentida, un genoll sagnant,... però per sort res greu que després d'uns dies de patiment no ens impedeixi tornar a practicar el nostre lleure.

El retorn fins el cotxe es reprèn amb una ànsia grossa de ser-hi immediatament, així que es surt com a bales, tant que quasi ningú s'adona del pont natural que hi ha just damunt del nostre cap.
Els trams que a l'anada no havíem notat que baixessin, ara ens semblen pendents llargues i les pugem lànguidament, la reserva de forces està al límit, ni tan sols les relaxants vistes del pantà són admirades com es mereixen.
L'estona al voltant de la taula, tot dinant, és animada, tant pel record de les experiències viscudes com dels propers projectes que tenim pendents.
Caldrà, però, retornar una mica als origens, les pistes de muntanya i senders més assequibles, per seguir mantenint la cohesió en el grup.


Distància: 35 km
Desnivell de pujada acumulat: 870 m


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada